Aquí i ara només lletres...

diumenge, 28 de juliol de 2013

Tierra, disciplina ecológica

La frescura de un nuevo amanecer...

¡Ojalá que cambie el tiempo! Y la lluvia regenere todo otra vez... 

La tierra necesita un respiro, ella nunca se va de vacaciones, siempre está ahí. 
Padece nuestras imprudencias, las torturas por las que la hacemos pasar.

El hombre dictamina lo que es patrimonio y después, la naturaleza destructiva de ese mismo hombre lo convierte todo en cenizas de un paisaje que ya no volverá a ser el mismo, será otro, no el de aquella tierra que ahora agoniza vencida a la espera de que el viento amaine y el agua de mar o de lluvia, alivie sus heridas. La exponemos a riesgos constantemente, qué poco respeto, qué falta de consideración. 

Tal vez, bastaría con ser un poco más sensibles, románticos y contemplarla como si fuera una ser humana a la que amar para tomar conciencia de que su geografía es el cuerpo que nos emociona contemplar, rico, diverso, con vida...

Tierra, disciplina ecológica, regeneración esencial...








divendres, 12 de juliol de 2013

Surf....



Si tú puedes, yo puedo...
Si tú deseas, yo deseo...
Si tú sueñas, yo quiero saber cuál es ese sueño...
Hay que lanzarse...

dimecres, 10 de juliol de 2013

Records...Un pensament vora mar

Temps d'estiu també per relaxar-se...No trobes??

Vora mar hi penso en tu. Estic tombada sobre la sorra mullada d’una platja deserta deixant que les ones s’enfilin sobre el meu cos, modelant-lo al compàs del seu onatge. L’aigua humida i lleugerament calenta, provoca l’excitació d’un silenciós sospir… Miro al cel, el sol cau lentament i la brisa sua comença a despertar un pensament.

El dolç record dels teus ulls foscos, intensos i alhora càlids,  m’inspiren en aquets moments íntims per escriure’t unes lletres. Agafo el primer que tinc a l’abast per començar a dibuixar la geografia d’un desig, un tros de llapis malferit que gairebé ni escriu i un retall de diari vell on queda una mica de blanc sobre el que expressa la inspiració, abans que s’esvaeixi. I per què no?

Imagino que vaig a la recerca d’un destí impossible, trobar-te al teu particular paradís, allà on et refugies quan et replegues i oxigenes forces, allà on guardes els teus secrets amb codis indesxifrables. L’esfera on protegeixes la teva essència originària.

La quietud de la mar em serena l’ànsia, em frena l’ instint salvatge de tenir-te en un impuls capriciós d’acariciar-te per dins.

Tanco el ulls i torno a l’ últim moment que ens vam creuar al carrer fa un temps... El cor batega accelerat. En aquell precís instant, m’ hagués agradat mirar-te fixament ben a prop, besar els llavis d’aquest verb brillant, sensible, diligent que tant desitjo i dir-te el que sentia. Però em vaig quedar sense alè, emocionada per la sorpresa, amb l’ànima diluint-se en un “magma bullint”, i la llengua seca sense poder dir ni una sola paraula... Ni les ulleres de sol color bl@u plata van impedir que em sentís nua i amb la feblesa de qui es queda al descobert. Tant de bo pogués canviar el temps...i retornar aquell precís instant...

Llavors, reprenc els flashos del passat i començo a recórrer els espais compartits, els escenaris on he deixat anar la mirada al seu aire, amb certa irreverència a vegades buscant-te, com si d’un èxode camí d’una terra promesa es tractés i et sento amb mi.

Em calmo, i la resignació finalment mordassa el meu desenfrenat desig. Ara sóc com un esfinx de sorra i sal a la platja, quieta, immòbil, esperant-te, contemplant la línia divisòria a l’horitzó entre mar i cel, amb l’ anhel que la travessis, surtis de l’altra banda del teu paradís i em facis teva.