Aquí i ara només lletres...

dilluns, 20 de febrer de 2017

Pensar es el camino hacia los sueños...


Y de pronto, pienso en ti...apareces, precisa, escueta pero firme...Me gusta así.

Te acurrucas en  mis sueños, remueves todas mis letras, y te deslizas ligeramente hasta que te duermes.

Estoy pensando en ti...esta noche soñaré contigo...;)

dijous, 16 de febrer de 2017

La crida salvatge…


La música, com a canal
de transmissió de la crida
Un amor que ve de lluny ... Això t'ho vaig escriure al 2012... 

L’essència de la intuïció profunda, d’una espiritualitat captivadora, el fet femení connectat amb la naturalesa dels orígens...

La saviesa femenina és heretada de generacions en generacions, dels avantpassats de les dones d’unes cultures i realitats ben diferents a les actuals, però no menys coneixedores de les regles de funcionament d’aquest món, anomenat La Terra...No entraré a valorar si és bo o dolent, però no sembla que hem canviat gaire en aquest sentit de profunditat que avui és subjecte de la meva reflexió.

De la mare n’aprenem, pràcticament a esdevenir persones, la seva influència marca molt, com ho va ser de l’àvia amb ella i així, fins segles i segles d’un passat carregat de contingut intangible que resta latent aquí dins, encara que no sempre sabem què fer amb ell. És l’espiritualitat que es connecta amb la terra mare receptora de l’energia solar que ens ha fet créixer i desenvolupar-nos fins els nostres dies. És o no? Des d’un enfocament naturista, és ben senzill i raonable...L’evolució de l’espècie que ja Darwin en el seu  moment va demostrar amb la seva contemplació apassionada dels éssers co-habitants. Quina ha estat la proporció de menys animals que tenim els humans...? A vegades, dubto de si la diferència va a favor dels animals, a jutjar per certs comportaments dels humans...

Crec que s’ha de tenir una certa predisposició i actitud per a percebre aquest coneixement, per a acceptar-ho com un component empíric innat en la nostra naturalesa. Què es doncs sinó, això, el que em connecta amb tu des de la distància? Com podries si més no, sentir l’amor que et professo, sinó fos a través de l’energia que flueix en l’aire i finalment, t’atrapa i et revela un missatge xiuxiuejat... en el silenci de les nits fondes com aquesta...?

La crida salvatge, és la retrobada amb el poder de l’espiritualitat femenina, allò que tant ha estat envejat pels homes que no ens han entès en segles i molt sovint per això, com ben bé passa ara també, però amb altres formats, ens aïllaven, ens maleïen, ens perseguien o ens rebutjaven, per la inseguretat que sentien enfront aquesta intuïtiva presència d’un poder inexplicable per a la seves ments ortodoxes...Òbviament, era més segur negar-ho, o en el millors dels casos utilitzar-ho en propi benefici, per estudiar-ho a fons amb la fi de posseir-lo...El ritual es repeteix en els nostres dies...

A vegades em pregunto... Com és que el món, malgrat ser tan imperfecte i caòtic en molts aspectes, és un paisatge habitable i la vida pot créixer amb un cert equilibri...? Resposta: Perquè en ell vivim les dones també, sinó, seria un desert en tots els sentits...

 D’altra banda, hi ha un element de risc que ens fa poderoses i temudes a la vegada, la nostra sexualitat, combinada amb la nostra intel·ligència, tant és, racional, emocional, funcional o espiritual...Dic de risc, perquè no puc explicar d’una altra manera, com s’ha volgut durant dècades de temps sotmetre la sexualitat femenina als capricis misògins d’una cultura molt més que masclista, sexista, de preponderància d’una espècie sobre l’altra. Jo sóc de la opinió que les dones formem part d’una espècie amb codi genètic propi...Però, d’això ja en parlaré un altre dia.

Explorar la sexualitat femenina, des de la seva connexió amb l’espiritualitat més profunda i ancestral amb sensibilitat i coneixement, és quasi, un viatge que encara ni tan sols ha començat a definir-se...Quina ruta? Quins indicadors per orientar-nos en la seva recerca?

Prendre consciència del  propi cos com un paisatge de plaer sobre el qual projectar totes i cadascuna de les fantasies, els somnis i els desitjos per complaure l’ànima en la seva dimensió, i per què no dir-ho, mística també...

El sexe de la dona, sentir el calfred de la pròpia sexualitat, el plaer de produir plaer en altres en tant que dona, no pas com un objecte sexual d’altre...sinó, com a sexualitat sobirana alliberada amb plenitud per gaudir sense cap altre més sentit.

Jo, aquesta experiència no la podré sentir sense l’escalf d’un amor autèntic, connectat, la resposta a la crida salvatge que aquesta nit et desitja des del lluny...

dimecres, 15 de febrer de 2017

Esta noche dormirás conmigo....



Cerraré los ojos...Recuerda! 

Como, cuando apago la luz para verte mejor…

Como, cuando sólo en medio de mi oscuridad apareces tú…

Como, cuando puedo entenderte mejor, si sólo te veo a ti, sin distorsión…Tenemos que vernos más a menudo, quizás ratos cortos, intensos, pero intermitentes.

Como, cuando…todo es más natural porque reina el imperio de lo profundo, de lo dado, sin rostros, sin definiciones de lo corpóreo, espíritu a espíritu…Hace tiempo que deseo conocerte más...mejor. 

Como, cuando te beso y siento tu luz sensiblemente tangible en mis labios…O te acaricio ligeramente la espalda al verte, es un gesto cariñoso y te siento.

Como, cuando la esencia de tu ser me abraza y se envuelve en mí, su inmensidad…al cruzar nuestras miradas que se hablan...

Como, cuando cierro los ojos y yo me abandono al placer de tu presencia…y sé que tú,estás ahí…

Como, cuando me completas con la fuerza de tu energía con las luces apagadas…estás en mis sueños

Como, cuando mi sed de ti no se acaba, ni siquiera cuando amanece y el día nos alcanza…

Con los ojos cerrados, esta noche te veré...

Te Amo
...

dimarts, 14 de febrer de 2017

L’amor en condicions extremes..



T’estimo en el pitjor dels escenaris…que el nostre entorn es divideixi en dues meitats radicalment contraposades i el món es torni en un joc d'ambivalències. El meu amor no es pot dividir, és consistent al cent per cent, sempre.. No hi haurà cap línia vermella, ni cap mur, ni cap marea humana, ni cap prohibició legal i acordada per tribunals que m’ impedeixi estimar-te...a tu, i només a tu...autèntica flama incandescent.

T’estimo des del coneixement de qui és plenament conscient que la immensitat de l’amor és inabastable, per molt que em faci una idea del què és, per molt que inventi fites com a noves conquestes per atreure’t a prop meu...Mai n’estaré ben segura de si m’he aproximat, ni tan sols una mil·lèsima a l'únic i anhelat amor...

T’estimo amb la passió més radicalment profunda i reveladora, allà on mora la resistència discreta, allà on cohabiten somnis, pensaments i espiritualitat, l’anima de l’ésser que sembla ser, sóc...

T’estimo sobretot, quan estic en silenci, quan no puc escriure’t perquè el sentiment és un còctel explosiu d’allò que desitjo, allò que m’emprenya, allò que em persegueix sense descans, allò que en porta a carrerons contradictoris, allò que voldria canviar per art de magia, allò que em fa pensar com ser millor per entendre't...i acariciar l'equilibri...


Només m’interesses tu, en el sentit íntim d’esbrinar l’amor com l'alè etern de l'existència..

L'escalfor d'un foc inesgotable....de vida