Aquí i ara només lletres...

dissabte, 8 de desembre de 2012

“Cirera"...

Si et puc veure, sé que estàs allà...

“Cirera”...sospira una veu silenciosa en mig de l'univers...

Vull una cirera en concret...m’atreu el seu especial roig
no és com les altres, aquesta és el brot autèntic,
la combinació harmònica entre terra i aigua...

una llum especial a l'espai sideral...


És l’alquímia perfecta del gran secret de l’existència...

Un estel que va fugir de l'esclat d'una constel·lació axficiant... 
Podria ser el fruit terrestre més deliciós,
La formula més ajustada a la perfecció,
entre l’equilibri natural i la mà
d’un esser humà...

Desitjo el seu tacte als meus llavis, la seva arrodonida forma
es l’esfera del plaer mental més extraordinari de l'infinit...

La vull... i no paro de pensar en aquesta cirera...
em ve tant de gust....

Desitjo tastar-la, ni que fos en la mil·lèsima d’un segon d’eternitat
i senitr com es desfà a la boca...

no deu haver res al món comparable...

Vull estovar el seu os, el vull fer meu i enriquir-me de la
seva humida substància...

Desitjo sentir la seva pell a la meva llengua famolenca
i saciar l’ànsia d’un anhel desconegut...

Vull lliurar-me al seu caprici, la desitjo com a cap altra...
Vull que em doblegui fins que aconsegueixi de
la meva traça...florir en cada clarejat...

Sí, em vull emmanillar al seu desig
a la seva rica composició d’ambivalències...
La tendresa de la seva dolça superfície
i la fortalesa del seu interior poderós...

Vull el conjunt del que és amb
tot l’historial de la química secreta
L’escorça de les seves capes...
El trencaclosques cruixent del seu enigma

Vull la vida que hi ha endins,
a la seva substància líquida...

els fragments que l'envolten en la seva òrbita
i per què no, modelar-la i fer
créixer de nova...

Desitjo una cirera en particular,
i la vull per sempre més...