Aquí i ara només lletres...

dijous, 7 de juny de 2012

La veritat, tota la veritat i res més que la veritat...



Sí vull...parlar de la veritat, però des d’un altre enfocament. Ni a l’espai de la política on aquests dies hi ha masses nervis i contradiccions a totes les banquetes...Ni a l’espai dels taulells jurídics on planegen vents de condemnes d’una nova versió de jurat popular, l’opinió “digitalitzada”...Cada cop més els veredictes provenen de la gent “normal” que s’aixeca contra les injustícies ja que a d’altres els costa...És com si la gent de peu de carrer hagués d’arrossegar a uns i altres perquè es fes justícia i tot per saber la veritat...Per tant, hem de captar que aquest és un valor central en aquests temps.

Pensem en l’exemple de Sòcrates “és millor patir una injustícia que cometre-la”. (Disculpes) Hem de ser coherents, aquí li donem tota la raó. Com també és cert que ningú està del tot en possessió de la veritat, hi ha claus que se’ns escapen a dins, afora, entre nosaltres, i especialment, en les dels adversaris que no sabem llegir perquè estan codificades amb altres vectors...i per això, caldria més prudència a l’hora d’afirmar.

Penso que hi ha una primera instància per a tot procés de recerca de la veritat. Avui el que m’interessa és la veritat entre les persones i les relacions que les impulsen a esdevenir creïbles, i ser meridianament clares...

La primera rotllana és l’eix essencial d’una veritat. Diuen que la relació de parella és el repte més gran del gènere humà i és justament per aquest motiu que n’és tan difícil de parlar-ne, d’explicar-se en unes quantes lletres. Hi ha coses que no es poden escriure, s’han de viure.

Per això, i abans de quedar o de dir en lleuger.., cal abordar la pròpia veritat per entomar l’autèntic sentit d’aquest tan alt honor...de dir la veritat davant els altres sense arronsar-se i compartir-la amb una altra persona amb la que en tenim plena confiança. Crec que podríem definir l’essència d’una veritat en tres paraules, confiança, credibilitat i coherència en el camí de la seguretat, de garantir i protegir el tresor més preuat...la dignitat.

Potser hi han persones que no estan preparades per reconèixer la seva veritat, encara que sigui dins una absoluta discreció...Ni per expressar-se en la veritat en la intimitat amb altres. No sóc pas jo una d’aquestes.

Si no hi ha equilibri, si les balances no estan al mateix nivell de confiança, credibilitat i coherència...entre dues persones per dir-se la veritat...no hi ha veritat compacta, senzillament només és una mitja veritat. I no n’hi ha prou per buscar-se...

Si tampoc es donen aquestes tres “condicions” per a poder intercanviar impressions sobre un determinat diagnòstic de situació i dels conseqüents plantejaments de futur, la veritat segueix estan incompleta. I no és just que una part compleixi i l’altra faci equilibris d’ambigüitats només, perquè està insegura, o encara resten pòsits de dubtes raonables...Esvair-los hauria de ser la nostra prioritat abans d’entrar en agenda.

Per tant, La sortida a tot plegat, és l’aposta. Ningú està mai del tot al cent per cent segur de res en aquest món. Tots apostem cada dia quan decidim què fer i ens arrisquem, sabem que podem partir les conseqüències d’una equivocació, però el pitjor és la inanició...I jo no sóc pas d’inactiva, però la maduresa ens porta a exigir uns mínims en la línia d’acceptar allò que tant desitgem. La veritat, tota la veritat, i res més que la veritat.