Aquí i ara només lletres...

diumenge, 7 d’agost de 2011

L’Àfrica es mor de desamor.

L’amor, crec que és potser el tret més distintiu que tenim els humans, tot i que ens serveix per ben poc quan deixem morir tanta gent a l’Àfrica.

Aquesta imatge és crua i tan real com la duresa de ser plenament conscients que existeix aquesta realitat i la donem per perduda, com si no es pogués fer res. I ara, amb la crisi econòmica ferotge que vivim, sembla que s‘ha construir una altra coartada per continuar sense fer res.

L’amor d’humanitat hauria posat fi a aquest patiment de milers i milers de vides amb un parell de decisions enraonades, coherents, de simple sentit comú, però no ha estat així, ni abans, ni ara, i cada dia mor gent a l’altra banda del món i tot segueix igual, res canvia i les persones continuen morint.

Em pregunto. Com podem prescindir d’aquesta part de la realitat? Com podem ennuvolar aquesta informació del nostre cervell?. La passem per alt? Ens desconnectem? Qui ho sap? Imagino que el nostre mecanisme de supervivència ens porta a relativitzar els danys, en aquest cas sense cap prejudici, d’uns milions mentre la nostra vida es mantingui. Estem vestits d’un crueltat amb la que no vam nàixer.

Qui estima, a qui no té qui l’estimi? Això deu ser molt trist, que ningú se n’ocupi, que ningú prengui importància de la teva existència. Algú, s’ha preguntat com es deuen sentir aquestes ànimes que van perden la vida dia rere dia en una terra inhòspita? La ignorància, el descontrol, la indiferència són epidermis corrosives que desvirtuen la veritat que hi ha allà, a milers de kilòmetres on l’esperança de vida cau en picat en hores. I la paradoxa és que a l’alta punta del continent, com més enllà dels oceans que l’envolten, hi ha les reserves i els recursos suficients com per poder pal·liar la situació, si més no, salvar algunes vides.

Penso que la qüestió no és exclusivament salvar vides, sinó fer possible que aquestes vides puguin gaudir de vida per fer realitat un pla de desenvolupament de la seva pròpia existència, amb educació, tècnica, professió, treball, innovació i projectes de futur. Per què donar l’esquena a una part d’un continent? Per què no es posen les mesures perquè no neixin més criatures avocades a la pobresa, a la desesperació, al sense futur? Això sí que és del tot absurd, irracional. Sento vergonya quan alguns es barallen per temes superflus, comparats amb la vida i la mort.

Però, per què no es frena aquest patiment d’una vegada? Alguns pensareu, I ara! Si a casa nostra també n’hi ha de fam, gent que està en situació de pobresa extrema. Què potser aquest fet justifica no fer res ni aquí, ni allà? Sembla que ens hem instal·lat en la idea d’assumir que això sempre ha existit, com la vella “professió” de la prostitució, un altre dels temes estrella de la nostra societat “moderna”. Com que sempre ha estat així. Per què canviar-ho? Llavors, per aquesta mateixa regla de tres, no hagués desaparegut l’esclavitud mai, no? Quins són els criteris que donen llum verda a unes i a d’altres no? El món ric, com el consideraven clàssicament, ja no existeix, hi ha pobresa a tot arreu, aquesta és ja avui una veritat demostrable. I crec que esdevé  la clau que explica perquè cal un nou sistema de valors, de maneres d’actuar en el món, de prioritats humanes i de sostensibilitat.

El món no ha entès que vol dir estimar. Què ens fa diferents de la resta d’espècies a part de la nostra intel·ligència? Estimen més a certes coses que a persones. Ens estimem més a nosaltres mateixos que no pas som capaços de repartir l’amor als altres. Per fortuna no tothom és així, però en termes globals Quin és el resultat?

Reivindico l’amor més que mai en temps de crisi, però no l’arquitectura superficial amb la que construïm les frases fetes per mantenir les consciències allunyades, o en stand by, de les incongruències històriques que venim arrossegant. Parlo de l’amor que pren consciència, d’un sentiment de solidaritat humana, d’un instint bàsic d’espècie que s’ajuda a evolucionar.

El model, en tant que sistema, és el que està malalt d’amor, l’esperit humà cada cop és més pobre, ha perdut la riquesa de la seva immensitat, la generositat de l’altruisme s’ha esvaït, i als pocs que queden fent una tasca a contracorrent, a contratemps, se’ls minva els recursos amb l’excusa de la crisi.

Potser caldria començar a pensar que aquesta crisi, no és més que un “reajustament”, un posar-ho tot de peus en l’aire per equilibrar el poder dels que sempre l’han tingut, com si s’estiguessin repartint un “nou món” per un nou cicle, fet a la seva mida. Aquests individus són els que no veiem, els invisibles, són els sense rostre, perquè només sabem d’ells per mitjà de les transaccions digitals, aquests, no fan reunions públiques, no apareixen en cap mitjà els seus acords, això sí, després es coneixen les seves decisions per les polítiques que els governs es veuen obligats a prendre i els que s’haurien d’oposar radicalment, doncs per això ens representen, sembla més aviat que fan d'avaladors d’aquest mateix sistema, o en els pitjors dels casos, de guardians de la seva existència.

Mentre no ens creiem que podem fer alguna cosa contra aquest poder, l’Àfrica continuarà morint de desamor, com d’altes milers de persones en altres zones del món.

Tu, pots contribuir a canviar la balança.

Reacciona! I Ajuda’ns !