Aquí i ara només lletres...

dimecres, 23 de febrer de 2011

Sobre taurons, surfistes, onades i mossegades

Doncs sí, sembla que el relat ens porta de nou al recurs literari de "som de mar"... 

Als surfistes que ens agrada, bé, agradava, que una ja no està del tot per anar pujant-se a taules hawaianes... agafar onades lliures i desafiar la força de la natura, com en un ball solitari només pels més arriscats, els taurons són una amenaça constant. Sempre darrere aguaito, com esperant la més mina baixada de la taula per fer la gran mossegada. Primer un peu, després un tros de braç i finalment, una de grossa al coll. Són d’un càlcul i estratègic progressiu que ni Maquiavel...

Fa uns mesos, uns amics que tornaven de les Maldives em van explicar una anècdota amb un tauró emprenyat que no deixava d’empaitar a tothom perquè en el fons, s’havia quedat sol com un autèntic “escualido” perillós i ingovernable.

Al final, els alternatius surfistes, en un rebrot de sentiment humanitari al més pur estil ecològic, es van posar d’acord i van deixar de fer onades per fer-ne una batuda per capturar-lo, sense voler ferir-lo. I és que a tots els hi convenia donar aquest pas perquè ningú estava del tot segur ....L’objectiu no era carregar-se al tauró, sinó acompanyar-lo allà on li corresponia estar, en aguas cálidas y transparentes descansado de los años solitarios para una mejor vida hasta el fin de sus días. Ja li hagués agradat a altres taurons salvatges aquest bon tracte....

Total, que al final, entre tots, junts, cooperants i amb una sensibilitat exquisida el van acorralar i el van capturar per endur-se’l a aquest destí somniat, encara que el pobre tauró es resistís pensant que allò era la seva fi. Em consta que neda més content que un dofí i el cuiden com un nadó al parc aquàtic d’una ciutat del pacífic on és l’estrella dels principals aquaris submarins.

Els surfistes més polits que mai se’n van sentir ben orgullosos, havien baixat de les seves taules per fer una gran obra. Una contribució per mantenir l’estigma d’una espècie endèmica gairebé intocable. Ara, com una relíquia a qui admirar, però sense la por al cos de veure’s el diàmetre de la seva dentadura, dia rere dia, amenaçant l’emoció de sentir el bri de llibertat que tot surfista necessita per fer les grans onades.