Aquí i ara només lletres...

diumenge, 26 de desembre de 2010

Política sobirana, o no és...

Avui el concepte “sobirania” no serà el reflex d’una idea massa qüestionada i poc contextualitzada, la sobirania nacional. No, no en vull parlar d’això... Com tampoc vull que s’entengui des de la concepció de “poder” d’un sobirà...sobre un poble o sobre altre territori o realitat cultural...no,no.

Vull posar l’accent al voltant de La Política, aquest noble exercici d'analitzar les claus dels temps que ens toca viure, prendre decisions i en funció d’aquestes,  iniciar accions per governar... Per a mi de forma molt sintètica, això és política. La veu de quatre verbs: pensar, conversar, decidir, actuar...Segur que n’hi ha molts més, però....

La política ha de ser sobirana del seu propi destí. Ja és hora que s’alliberi dels llastos del passat, o dels lligams que la coaccionen en el present. No pot ser que sigui tant depenent de factors que li resten noblesa en essència... Es diguin com es diguin... interessos, poder, falses disciplines, pàtries i territoris aliens.... Maquiavelo ens va cegar i ens va fer creure que "Il fine giustifica i mezzi" ....per aconseguir el poder, però Què és el poder sense el sentit d'una política sobiranda, sense el seny d'una ètica com a minim...? Una forma camuflada de tirania..

Ja sé que sempre ha estat així, però si no comencem a qüestionar les coses, com es feia en els origens....mai avançarem cap a un model millor, cap a un futur possible diferent del que ja es preveu....¿Volem continuar com sempre... o volem donar el salt i arriscar ?

De vegades parlem molt del què i no pas del com...
Fins i tot, quan intentem definir el què, no podem evitar les abstraccions...

Però abans del com...La Política ha de ser sobirana de sí mateixa, no estar sotmesa a ningú. I poder reflexionar amb serenitat, amb objectivitat sí, des d'una ètica contextualitzada. Ha de prendre les seves pròpies decisions tenint en compte les claus externes, sense deixar que aquestes li condicionin de ple el camí que a de seguir  Perquè ara ja no és hora de quedar-se quiets...Ara és moment d’anar a buscar allò somniat, pensat, anhelat. Les persones sàvies... sempre ens han alertat del factor “oportunitat”, és com un estel fugaç... passa ràpid, just perquè el puguis veure...

Darrerament semblava que la política no era més que una imatge de si mateixa, pura rhetorikè... no la de veritat. I se’ns mostrava desconfiada, indecisa, fins i tot feble, llunyana... en la seva primera raó de ser, servir al poble, a les persones i no als interessos de raons socials que a través de diverses formes jurídiques...tant l’han volgut empresonar.

Jo vull rescatar aquesta política, la de veritat, i no la del relat ben plantat que tot ho eclipsa amb frases encisadores, però buides de contingut... Aquesta que ara és més una desafecció artificial que real, però que pateix d’un mal social important... No transmet el que realment és amb força, amb la sobirania que necessita per ser ella mateixa i autoafirmar allò que en realitat és, allò perquè va néixer fa molts segles...

Sí, però com? Com rescatem la política d’aquesta captivitat en paisatges inadequats...? Una opció és amb la dignitat de qui es reconeix en la mirada d’aquells que li son propers.  Són la seva raó de ser, no? I un cop reconeguts, donant pas a les veus que la saben apreciar i que li donaran la força que necessita per tornar a apassionar a les gents humils, a superar el passat i dibuixar un quadre realista, fet a la seva mida...  

Tot és un gran acord entre els que volen recuperar-la i els que la necessiten, així com ella mateixa que es vol sentir més lliure i a la vegada amb altres lligams per construir sense condicions, només amb un horitzó a la vista. 

La política ha de poder crear esperança en la gent, fe en un futur assolible i això només pot ser recuperant la confiança, estenen la mà i armant-se d’arguments sincers per fer-se entendre. I si cal, reconèixer els errors, les limitacions, els flancs que s’han de cobrir, però sobretot, il·lusionar de nou.

Arribats a aquesta fase, tot més clar. Ara resta decidir en mig de la cruïlla, Quin camí.?.. I si hi ha un camí triat, que és el fet i el objecte de tot, la primera gran decisió que s’ha de prendre... A partir d’aquí la cosa roda sola, no és tant difícil, ajustar els ritmes, pensar els espais de relació, amb qui o quins comptar per enfortir la política i que tot al seu voltant sigui un gran blindatge, perquè no sigui blanc dels que sempre l’empaiten i li volen mal.... Si ens ho proposem, no podran...Segurament si el pas és discret, seré, i atenent al que passa, el temps ens donarà les claus per continuar fent camí. No es tracta de lligar-ho tot de cop, els fils s’han d’anar entrellaçant mica en mica... per aconseguir una xarxa sostenible, consistent i cada vegada més arrelada. És clar...

Un altre manera d’abordar el Com és establint aliances sòlides que vagin més enllà d’una lletra escrita...A mig o a llarg termini...lleialtats fermes que ajudin a construir la casa renovada de la democràcia, geografia indispensable pel desplegament de la política i el seu equilibri. És essencial trepitjar sobre un sòl conegut i segur per poder desenvolupar-se amb harmonia. Fidelitats unides a una causa, sinergies alternatives que enriqueixin un projecte compartit dia, rere dia.

Si hi ha una vocació més noble, un acte de creença més entregat és aquest, recuperar a la política perquè sigui el que vol ser, el que s’espera que sigui, des de la llibertat d’un pensament que li doni la clarividència per veure més enllà i avançar-se... Esdevenir l’eix vertebrador per respondre a tots els interrogants del nostre temps. Perquè sense ella no hi ha  respostes, no hi ha camí.

Les gents humanes la necessiten molt més del que s’imaginen, però ara són altres als que els hi toca recuperar-la, perquè comenci a ser ella mateixa i ens convoqui a tots a un gran debat.