Aquí i ara només lletres...

dijous, 4 de novembre de 2010

L'aire atrevit d'un pensament...

On ets que no et puc veure?
En quin paisatge et replegues que no puc trobar-te?

Tanco els ulls i t’imagino...
Trobo a faltar el càlid pressentiment de saber que ets a prop,

El batec accelerat quan en mires amb la veu callada  d’aquella forma, tan intensa i directa...

On ets que no et puc sentir?
En quin amagatall t’has instal·lat?

Tinc la química del cos desorientada,
Els circuits col·lapsats,
L’ànima en vil, esperant un senyal que en torni a connectar amb tu.

On ets que no sé de tu?
Presento que ets en algun lloc secret des del qual observes en silenci.

Què pretens descobrir que no sàpigues ja...?
No puc pensar en ningú més, en res més que tu.

On ets que no et puc tenir?
Quina mena de prova és aquesta?

M’immolaria per besar els llavis que tant desitjo, ni que fos per uns instants, ¿recordes?...

Em ficaria en un cuc orbital i travessaria l’univers, si sabés que a l’altra banda t’hi trobaria. Saps que ho faria...

On ets?
Deixa’t veure, mostra't de nou i jo t’aniré a buscar...

On ets?
On ets?
On ets?